El desenvolupament de polítiques acomodatícies per part de la majoria dels bancs centrals del món, unit a l'estancament de la inflació, ha fet que, al llarg dels últims anys, els tipus d’interès es mantinguin en valors pròxims a zero o en negatiu. Per a un estalviador això ha tingut la seva cara i la seva creu: és més barat que en el passat endeutar-se, per exemple, a través d'una hipoteca o d'un préstec, però s'ha desincentivat la inversió en els actius més conservadors, com ara els dipòsits o els productes de renda fixa, ja que no permeten batre el creixement dels preus. Només alguns casos comptats en renda fixa aconsegueixen salvar-se, sobretot, els actius de curta durada, els high yield i els bons lligats a la inflació.
Aquesta pèrdua de protagonisme de la renda fixa obliga a redissenyar les carteres, apostant, d'una banda, per donar un major pes als productes amb més risc (sobretot, renda variable) i, de l'altra, a analitzar amb molt de detall aquells actius de renda fixa que serveixin per diversificar millor la cartera de valors. D'aquesta manera, a llarg termini es pot esmorteir l'efecte de la volatilitat, mitigar els riscos financers i, fins i tot, optar a una rendibilitat més gran. Per calibrar la idoneïtat de la renda fixa en una cartera, una de les eines d'anàlisi clau és la taxa interna de retorn, més comunament coneguda com a TIR.
Pot interessar-te: Com diversificar en renda fixa
El principal estimador de la plusvàlua
La TIR és el principal indicador per decidir si un actiu de renda fixa és rendible o no. En realitat, el que s'avalua és el seu tipus d’interès, tenint en compte que, sovint, el valor nominal d'un bo sol ser diferent al del seu preu en el mercat. Per això, si la TIR és superior al cupó d'aquest actiu, vol dir que es paga pel bo un preu inferior al del nominal; en canvi, si la TIR és inferior, vol dir que s'abona un preu superior al d'aquest nominal.
Amb el càlcul de la TIR és possible conèixer, de manera aproximada, la plusvàlua que un inversor recollirà en un venciment determinat d'un instrument de renda fixa. No obstant això, aquesta rendibilitat està supeditada al tipus d’interès a què es reinverteixin els cupons. Això vol dir que, en realitat, només en el cas d'un cupó zero la TIR aconseguiria estimar de manera perfecta la rendibilitat a venciment d'un producte de renda fixa.
La TIR i el preu d'un bo solen guardar una relació antagònica, ja que si un augmenta l'altre cau, encara que tots dos depenen sempre del risc associat del producte a què van referenciats. Per contra, hi ha una relació directa entre risc i rendibilitat, el que significa que a major risc associat a un actiu hi ha un potencial de plusvàlua més elevat. Això implica que quan el mercat percep que un producte és de pitjor qualitat que un altre, els inversors estan disposats a pagar un menor preu per ell, de manera que aquells que sí que acabin confiant en ell és possible que optin a un guany més alt, perquè el binomi risc-rendibilitat és més gran.
Pot interessar-te: Rendibilitat en temps de pandèmia: com anar més enllà dels perfils 'clàssics' d'inversor
En qualsevol cas, és important subratllar que, a més del tipus d’interès, un producte de renda fixa es veu afectat per una altra sèrie de factors que acaben perjudicant la seva rendibilitat, com ara la qualitat creditícia del seu emissor, el nivell de liquiditat de cada emissió, la freqüència del cupó o el temps a venciment.
La paradoxa dels bons negatius
Un dels principals beneficis de calcular la TIR és que permet establir comparacions entre diferents instruments de renda fixa, amb independència dels venciments que tinguin o del preu que es pagui pel seu cupó. D'aquesta manera, és possible establir, amb una gran aproximació, la rendibilitat mitjana anual de cadascun d'aquests productes i, en virtut d'això, prendre decisions d'inversió.
No obstant això, en els últims anys ha estat cada vegada més freqüent comprovar com s'han comercialitzat amb èxit bons que ofereixen una TIR negativa. Un dels casos més coneguts va ocórrer en l'any 2016, moment en què el Govern alemany va emetre un bo a 10 anys amb aquestes característiques. D'aquesta manera, aquells que van subscriure aquest producte acabarien rebent una quantitat inferior que la que van pagar una dècada abans per ell. Per què es produeix aquesta paradoxa, en aparença, que va contra tota lògica des del punt de vista de la generació de rendibilitat?
Hi ha diversos motius. Potser el més habitual és que, si prossegueix la caiguda de rendibilitat en els productes de renda fixa, pot ser que sorgeixin interessats a fer-se amb aquest bo, de manera que un inversor podria vendre-ho a un tercer a un preu més elevat, obtenint amb això un benefici. Una altra possibilitat és que es prevegi una situació de deflació en l'economia, és a dir, que els preus caiguin, el que significa que si una persona decidís no invertir res del seu patrimoni, al cap d'uns anys disposaria d'un major poder adquisitiu. Una tercera opció és que invertir en actius de renda fixa de països de primer nivell sempre atorga seguretat a una cartera, per la qual cosa, en moments de turbulències en els mercats, solen convertir-se en valors refugi en els quals mantenir protegits els diners fins que es redueixi la volatilitat.
Altres magnituds a tenir en compte
A més del càlcul de la TIR, convé ressenyar unes altres dues eines rellevants abans de decantar-se per un determinat actiu de renda fixa. D'una banda, hi ha la taxa cupó, que és l'interès fix que, amb caràcter periòdic, rebrà l'inversor que ha adquirit un bo. Si una persona vol adquirir un producte d'aquestes característiques fins al seu venciment, gràcies a la taxa cupó sabrà que, amb regularitat, anirà rebent una sèrie d'ingressos que complementin el rendiment de la resta d'actius de la seva cartera.
D'altra banda, hi ha el current yield que, a grans trets, és la relació entre el preu de compra d'un bo i la seva taxa cupó. El seu principal hàndicap és que considera només la part de renda del rendiment total d'una inversió, deixant de banda la reinversió dels fons i les plusvàlues aconseguides al capital.
