Els espanyols de 30 a 34 anys guanyen 19.339 euros bruts a l’any, de mitjana. Les dades pertanyen a l’any 2016 i apareixen reflectides en un informe de Business Insider. Aquests ingressos es tradueixen en 1.611 euros bruts mensuals, per sota de la mitjana espanyola de 1.929 euros. Poden els millennials comprar un habitatge amb aquests ingressos?
Poden els millennials comprar un habitatge amb aquests ingressos?
El millennial mitjà té uns ingressos més baixos que altres treballadors de generacions anteriors. Per tant, el seu nivell adquisitiu es veu reduït i el seu índex d’esforç immobiliari —els anys que necessita treballar per invertir en un habitatge— augmenta respecte a la mitjana. Si tinc 30 anys, quin habitatge em convé? Parlem amb diversos compradors.
Millennials amb un salari un 30% menor que el dels seus pares
Les dades no deixen marge per al dubte. Mark Zuckerberg, Evan Spiegel i Bobby Murphy són excepcions. La majoria dels millennials espanyols guanya menys que els seus pares, amb salaris d’11.316 euros per als joves de 20 a 24 anys; 15.876 euros per als que en tenen entre 25 i 29, i 19.339 euros per als de 30 a 35 anys, sempre en termes bruts.
Suposant que els pares dels joves de 30 anys tenen en l’actualitat entre 55 i 59 anys (encara que la forquilla, és clar, també abasta altres edats), ens adonem que aquests últims encapçalen el rànquing d’ingressos per edat amb 27.282 euros anuals. Els seus fills, millennials, ingressen un 30% menys.
La bretxa salarial, més abrupta com més jove és el treballador, implica un accés diferent a l’habitatge. Rebre uns ingressos més baixos implica o bé buscar cases més petites que la mitjana del mercat, o bé buscar hipoteques més àmplies que permetin certa tranquil·litat en les quotes.
Hipoteques llargues per fer front als pagaments amb seguretat
Baixem al carrer i parlem amb sis joves millennials que han accedit a un habitatge en els últims anys. Com el Jaime B., enginyer de 31 anys de l’Eixample barceloní amb un ingrés mensual brut de 1.415 euros.
Vaig comprar la casa fa dos anys, quan em vaig interessar per la ciutat, i tenia estalviat prop d’un 45% del seu valor. Per a la resta, em vaig ficar en una hipoteca a 30 anys, no volia picar-me els dits”, explica el Jaime. “Tenia clar que no volia una casa petita, i la decisió m’ha permès tenir un fill i n’estic esperant un altre.”
Una cosa semblant va pensar la Beatriz C., professora valenciana de 29 anys (1.243 euros), en entrar al seu nou habitatge: “Prefereixo moltes quotes petites que poques i grans, perquè no sé quant guanyaré demà”. Una estratègia que li funciona: “Estalvio cada mes mig mes d’hipoteca; per cada dos mesos que treballo, tinc un mes de matalàs hipotecari.” Aquesta decisió, unida a la compra d’un habitatge petit, l’ha ajudat a independitzar-se perquè té “la tranquil·litat de poder fer front als pagaments”.
L’estalvi mes a mes o l’estalvi previ a la inversió sembla que es converteix en una qüestió clau a l’hora d’invertir en una casa, sent jove. Carlos S., veí de Madrid de 30 anys i amb un salari de 1.720 euros bruts, coincideix amb la visió de la Beatriz i comenta que “la vaig pagar gairebé tota al comptat (em va sortir barata), encara que vaig trigar un any a reunir estalvis per a la reforma”.
Fa broma dient que la reforma li va costar gairebé tant com el pis, perquè “vaig comprar un habitatge amb un saló ampli per poder-lo dividir, i ara tinc un estudi i dues habitacions”. “El meu salari només arribava per a dues habitacions”, apunta.
Viure en parella, una opció interessant
Els tres joves entrevistats a dalt van viure entre dos i cinc anys a casa dels pares després de prendre la decisió d’independitzar-se. D’aquesta manera, estalviar per a l’habitatge resultava més còmode. Però no tots podem seguir aquesta estratègia. El Carlos ens diu: “Sense estalvis al principi, sé que hauria viscut ofegat, però jo tenia la casa dels meus pares. Això, la meva parella actual no ho va poder fer”.
La seva parella és l’Ana G., madrilenya de 32 anys amb una experiència diferent. Va comprar el seu habitatge el 2014 després d’haver-ne viscut gairebé nou de lloguer. “Estalviar és difícil quan pagues un lloguer, així que vaig haver de demanar bona part del valor de l’habitatge en forma d’hipoteca”, recorda.
L’Ana recorda perfectament els números en euros que manejava fa anys: “490 per al lloguer, 320 a la hipoteca, 110 per a despeses de la llar, i la resta per viure i estalviar un pessic cada mes.” Relata una experiència dura, però amb final feliç. “Ara visc amb la meva parella a casa seva, i lloguem junts la meva, que és més petita. El lloguer paga la hipoteca, que era baixa, i ens ajuda amb les despeses d’aquesta casa.”
Una situació d’unió de forces la trobem amb el Francisco C. (31) i el Jaime C. (28), dos germans que van invertir junts en un habitatge de cinc habitacions “que en realitat són dos pisos petits units”. L’antic amo els havia unit i havia col·locat una cuina gran al centre. El Jaime ens diu: “Ens veiem per esmorzar i per sopar, i cadascun fa vida al seu pis, que té la seva pròpia sortida a l’escala."
“Per separat ens hauria sortit molt pitjor”, diu el Francisco, “perquè això no només és més barat, sinó també més estable. Jo vaig estar a l’atur dos mesos i el meu germà se’n va fer càrrec aquest temps, per exemple”.
Quants metres quadrats em puc permetre?
Però, què passa quan volem viure sols? A l’hora d’invertir en un habitatge, hem de tenir en compte el capital estalviat i el que ingressem amb la nòmina. És recomanable que no es destini més del 40% del salari a pagar l’habitatge, si volem estalviar.
Un salari de 1.300 euros implica lloguers o hipoteques que no superin els 520 euros. Això deixa al marge els lloguers del centre de les grans ciutats, per descomptat. Quant a la compra, el volum el marquen els anys d’hipoteca i els estalvis personals.
Els sis joves amb els quals hem parlat han pagat un habitatge de formes diferents i tenen salaris diferents. Segur que una mostra més gran ens donaria més perspectiva, però els habitatges de dues habitacions semblen la norma.
En accedir al mercat de l’habitatge, els joves d’avui dia disposen de menys ingressos que els que van tenir els seus pares. El seu baix poder adquisitiu els porta a plantejar-se estratègies d’estalvi a llarg termini, com estalviar a casa dels seus pares uns quants anys, contractar hipoteques més llargues per poder fer front als pagaments amb facilitat, o viure en parella per compartir despeses.
