Des de l'esclat de la crisi sanitària fa uns mesos, la cotització de l'euro ha patit un carrusel de vaivens que, per exemple, el va portar a marcar un preu enfront del dòlar d'1,06 el 20 de març. No obstant això, l'increment en el nombre de contagiats per la COVID-19 als Estats Units (EUA) , juntament amb una certa recuperació de l'activitat econòmica europea —l'activitat del sector privat de l'eurozona es va accelerar al juliol més enllà de les expectatives en arribar al ritme més fort d'expansió des del juny de 2018, segons reflecteix l'Índex de Gestors de Compres (PMI)—, va afavorir que, al començament de setembre, 1 euro es canviés per sobre d’1,19 dòlars, i va marcar el seu màxim en els dos últims anys i mig.
Les bones dades econòmiques estivals de l'entorn europeu en el seu conjunt, així com, a títol particular, d'alguns països com Alemanya, el Regne Unit, França o Itàlia —en tots ells es van relaxar les previsions de caiguda del PIB per al 2020— es van unir a la debilitat que van mostrar els EUA que, amb un Congrés fortament dividit entre demòcrates i republicans, no van ser capaços d'aprovar un nou paquet d'estímuls de prop d'un bilió de dòlars destinat a combatre els efectes de la pandèmia, i que se sumaria als més de tres bilions de dòlars que ja s'havien injectat des de la primavera.
Pot interessar-te: Conseqüències del resultat electoral dels EUA per a una cartera d'inversió
Tal com assenyala Glen Spencer Chapman, director de la Direcció d'Anàlisi de Banc Sabadell, una apreciació massa ràpida de l'euro, com la que va tenir lloc a la primavera, "tendeix a reduir els beneficis generats a l'exterior en altres divises, tot i que part d'aquesta pèrdua se sol veure compensada amb una millora del cicle econòmic, pel caràcter procíclic de l'euro i, per tant, dels negocis i la generació de beneficis en general". En qualsevol cas, assegura l'expert, "més que una apreciació de l'euro hauríem de parlar de depreciació del dòlar, la qual cosa implica més estabilitat de l'euro enfront d'altres divises emergents".
A l'octubre, l'increment en el nombre de contagis per la COVID-19 al Vell Continent va impulsar l'enduriment de les mesures de restricció i, especialment, la limitació de l'activitat dels locals d’oci i restauració. A més, en el cas particular d'Alemanya, la locomotora econòmica europea, la preocupació per la crisi sanitària es va deixar sentir en la caiguda de la confiança empresarial després de cinc mesos de pujades consecutives. Tot això va tornar a sumir l'euro en una espiral baixista, que va fer que tanqués l'octubre per sota dels 1,17 dòlars.
De cara als mesos vinents, diversos analistes assenyalen que, molt probablement, l'euro es depreciarà davant del dòlar per diverses raons. Les més significatives són la major abundància de la moneda europea als mercats —el BCE està immers en una política de compra de deute públic i privat, mentre que la Reserva Federal dels EUA es troba en el procés invers—, el creixement més baix esperat per a l'eurozona el 2020 —l’Eurostat pronostica un increment del PIB del 2,4 %, mentre que Washington confia que el país nord-americà tanqui l'any amb un creixement del 2,9 %— i la situació actual dels tipus d'interès —del 0 % a l'eurozona i de l’1,75 % als EUA. Tot i aquestes expectatives, si alguna cosa han demostrat els mercats al llarg dels últims mesos és que pot passar qualsevol cosa.
Pot interessar-te: Com resisteixen les borses europees la segona onada de la COVID-19?
Sempre hi ha el risc divisa
Una de les grans amenaces a l'hora d'invertir és el risc divisa, que apareix quan s'aposta per actius financers que cotitzen en una moneda diferent. Quan es canvia de divisa local, es pot patir una variació o devaluació que faci perdre part del valor de la inversió. Una cosa que, en principi, no li passarà a un estalviador europeu si té tota la seva cartera en euros. És possible que això sigui així?
La resposta és que sí, encara que amb matisos. Fa alguns anys, un assessor financer anomenat Harry Browne va desenvolupar aquesta idea al llibre La Cartera Permanente, en el qual desgranava un mètode d'inversió que fos segur, rendible i que, sobretot, s'allunyés de qualsevol crisi econòmica. El seu portafolis es va conformar basant-se només en quatre tipus d'actius: accions, or, bons i efectiu. En la seva opinió, cada un reaccionava positivament als quatre estats típics de qualsevol economia —en moments de prosperitat, les accions tendeixen a revalorar-se molt—; quan hi ha inflació, l'or és un valor refugi el preu del qual tendeix a disparar-se; si té lloc una deflació, solen reduir-se els tipus d'interès i el preu dels bons augmenta; mentre que en moments d'escassetat de diners la liquiditat permet optar a les oportunitats que brindi el mercat.
En el cas d'un estalviador europeu, un exemple de cartera permanent podria formar-se per renda variable europea, bons alemanys, or i cash, la qual cosa aconseguiria, en teoria, eliminar el risc divisa. No obstant això, la realitat és que actualment no és possible invertir sense aquest risc divisa, ja que la globalització del comerç provoca que les companyies, encara que presentin els seus resultats en una determinada moneda, duguin a terme gran part de les seves operacions intercanviant euros amb dòlars, amb iens o amb monedes d'altres països. Així doncs, és important entendre que, d'una manera o una altra, qualsevol inversor es veurà afectat per la fluctuació en el tipus de canvi de les divises, motiu pel qual cal tenir-lo present en qualsevol estratègia que es posi en pràctica.
Per a Spencer Chapman, en qualsevol cas, l’estalviador "hauria de tenir el gruix de la seva inversió en euros, perquè és la seva divisa de referència i, així, té menys risc de canvi". En aquest sentit, també assenyala que sempre "val la pena mantenir una certa exposició als EUA perquè, al final, no hi hauria d'haver grans variacions en el tipus de canvi". Amb una exposició més baixa, indica, també és "aconsellable invertir una part de la cartera en emergents i assumir que, si bé la volatilitat és més alta, els retorns també ho són".
L'efecte de l'euro a les borses
Una pujada de l'euro té un efecte immediat i rellevant en molts àmbits de l'economia del continent. Des del punt de vista de les exportacions, com que els productes europeus són més cars que els dels seus competidors, les vendes cauen, i això afecta els resultats de les empreses i, per tant, els beneficis probablement es reduiran. En l'àmbit macroeconòmic, això es traduirà en menys increments en el PIB dels països, que provoca l'alentiment de l'activitat i, molt probablement, afecta negativament l'ocupació. Sota l'òptica de la inflació, com que les importacions són més barates, aquesta magnitud és possible que caigui i es corri el risc d'entrar en un escenari deflacionista.
Aquestes i altres conseqüències de la revaloració de l'euro tenen la seva translació als mercats financers, ja que els valors que pertanyen a empreses europees podrien veure’s penalitzats davant el descens en les seves expectatives de creixement. D'aquesta manera, la pèrdua esperada en la seva cotització portarà alguns inversors a sortir-ne per apostar per altres títols o per altres actius. És a dir, que si s'optés per una cartera similar a la de Harry Browne, amb accions que pertanyin exclusivament a companyies europees, el risc de perdre rendibilitat seria molt elevat; d'aquí la importància de comptar amb una estratègia basada en la diversificació tant per actius com per sectors i indústries i, també, per regions geogràfiques.
D'aquesta manera, la diversificació permet que les caigudes que es produeixin en alguns actius es vegin compensades per les revaloracions d'altres, i aquest fet aporta més seguretat i rendibilitat a llarg termini, que són vitals en moments d'alta volatilitat i d'incertesa als mercats. Com assegura Spencer Chapman, "per a la renda variable o, fins i tot, per al crèdit d'alta rendibilitat, l'evolució del preu en funció de les perspectives econòmiques sol ser més important que les variacions del tipus de canvi".
