Com es pot organitzar l’habitatge per a una custòdia compartida més fàcil.
No canviar de barri després d’una separació i que els habitatges dels pares estiguin a prop l’un de l’altre és clau per a una custòdia compartida més fàcil
Ens casem i ens divorciem menys. Això diuen les estadístiques. Així i tot, cada any a Espanya més de cent mil parelles trenquen la seva relació. Els qui han passat una separació saben com de difícil pot arribar a ser, encara més si hi ha fills.
Una de les primeres qüestions pràctiques que cal resoldre és l’allotjament. On viuré? I el meu ex o la meva ex? I els nens? Gairebé un de cada tres divorcis acaba en custòdia compartida, segons dades de l’INE. En aquests casos, hi ha elements que poden ajudar a gestionar més bé la nova situació, tant per als adults com per als menors.
“Hi ha moltes maneres de distribuir el temps que els fills i filles passen amb els seus progenitors després de la separació. Des de la tradicional de caps de setmana alterns amb un dia intersemanal fins a una setmana amb cadascú, o l’anomenat niu, on els nens es queden a la llar i cada progenitor entra i surt”, apunta Connie Capdevila, especialista en mediació de coparentalitat i vocal de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).
Aquesta última opció, que siguin els pares els qui es mouen de casa, és bastant bona per als fills, “però no tant per als pares”, explica Trinidad Bernal, doctora en Psicologia i directora de la Fundación ATYME, entitat pionera a Espanya en tasques de mediació. Segons aquesta experta, “és cert que l’adaptació és més tranquil·la, no es canvia de context, hi ha pocs moviments, etc. Acostuma a ser interessant durant els primers mesos, però no pot durar més d’un any, ja que fa inviable que els pares refacin la seva vida”. A més, perquè la fórmula sigui satisfactòria, hi ha d’haver un consens extraordinari en qüestions com ara la neteja i l’ordre de la casa, perquè compartir l’entorn en moments diferents no es converteixi en un problema que s’acabi traslladant als nens.
Així doncs, els professionals coincideixen que, si bé que els fills canviïn de casa no és la situació ideal, sí que és la més pràctica. A més, propicia l’equilibri i la igualtat entre els progenitors, sempre que no es tracti només de repartir-se el temps, sinó també de compartir a parts iguals la implicació. “Després d’una separació, els nens i nenes són els qui afrontaran més canvis en el seu dia a dia. Tenir dues cases pot implicar tenir dos estils parentals diferents, amb regles diferents a les quals cal adaptar-se. Els progenitors poden ajudar essent conscients de l’estrès i minimitzant-ne l’impacte en el seu dia a dia”, indica Capdevila.
Encara que no hi hagi una regla fixa, ja que cada família és única, sí que hi ha alguns consells que ens poden ajudar a gestionar tan bé com sigui possible la situació, sobretot si els fills encara són petits.
Mantenir l’entorn
La qüestió més important té a veure amb la ubicació i la distància entre els dos habitatges. Si més no en els primers moments, no és aconsellable traslladar-se lluny, atès que “suposa treure els nens del seu entorn habitual, cosa que entorpeix l’adaptació a la nova situació. Anar-se’n del barri pot significar canvis a l’escola, de companys, veïns, rutines, etc.”, ressalta la responsable d’ATYME.
Cases properes
Pel que fa a la distància, cal tenir en compte que els desplaçaments llargs sempre són un inconvenient, així que en la mesura del possible és cabdal respectar la proximitat entre una casa i l’altra. “La proximitat facilita la convivència sense pertorbar la quotidianitat. I aquí l’ideal és que estiguin equidistants de l’escola. El que és molt mala idea és canviar els fills d’escola perquè estigui més a prop de les dues cases”, insisteix aquesta psicòloga.
Habitatges igualment equipats
A més, és recomanable que a cada casa hi hagi tot el que necessita el nen: roba, entreteniment, material escolar, etc. Cal evitar els tràfecs d’un lloc a l’altre. Bernal també assenyala que les característiques de les dues cases haurien de ser similars, encara que hi hagi diferències d’estatus econòmic entre els progenitors. “Que una estigui per sobre d’un cert estàndard i l’altra sigui més modesta farà que els nens, per comoditat, prefereixin una casa per davant de l’altra. Això provoca greuges comparatius que cal intentar evitar”.
Acordar normes comunes
Així mateix, és beneficiós per als menors que els progenitors consensuïn alguns aspectes de la disciplina. “Crear regles familiars que siguin semblants en totes dues cases (neteja, temps de televisió i altres pantalles, horari de sortida, etc.) i, també, conseqüències també semblants quan trenquen les regles, a un infant de qualsevol edat li produeix seguretat. De la mateixa manera, ajuda els progenitors, perquè els nens i nenes no els manipularan tant amb allò de ‘la mare sempre em deixa fer...’”, adverteix la psicòloga del COPC. També aconsella consensuar uns mínims amb l’exparella, especialment per als fills més petits: “Alguns nens insisteixen que les coses es facin igual a cada casa. Has d’explicar al teu fill o filla que, a casa teva, això es fa diferent, però sense criticar com es fa a casa de l’altre. Els nens es poden adaptar a diferents rutines, sempre que les regles estiguin clares i les coses siguin predictibles”.
Organització
Finalment, per a Capdevila és molt important la planificació. Entre les seves recomanacions, destaquen que s’informi el fill de qui el portarà a l’escola o de qui l’anirà a buscar, i que s’utilitzi “un calendari de dos colors en el qual pugui veure quan està amb cada progenitor. Per als més petits, es pot seguir el que utilitzen a parvulari”. A més, per ajudar els més petits en la transició és aconsellable deixar que s’emportin la seva manta o nino preferit amb ells, preparar un ritual per anar-se’n i un altre per a la tornada –pot ser escoltar música, banyar-se, etc– i interessar-se “per com li ha anat, però evitant preguntar-li sobre l’exparella. Potser no en vol parlar en arribar, sinó més tard”.
