Saber en quin moment s’està llest per convertir-se en propietari no resulta evident i pot convertir-se una decisió difícil. No és evident perquè no és una qüestió d’edat o d’estatus, ni tan sols de plantejament familiar o professional, sinó que respon a un conjunt de circumstàncies personals i econòmiques que cadascú ha d’analitzar a consciència per saber si ha arribat el moment de comprar.
En primer lloc, per descomptat, l’aspecte econòmic és un dels més transcendents, perquè la compra d’un habitatge implica un considerable desemborsament de líquid, a més de l’adquisició d’una sèrie de compromisos bancaris a llarg termini en forma d’hipoteca.
Per tant, cal informar-se dels preus mitjans de compra i calcular si estan a l’abast del nostre nivell d’estalvi i capacitat hipotecària. Segons l’últim ‘Informe de tendències del sector immobiliari‘ de la Societat de Taxació, relatiu al primer semestre del 2018, a Espanya el preu mitjà és de 2.284 euros per metre quadrat, xifra que situa el preu mitjà d’un habitatge de 90 metres quadrats en un total de 205.600 euros. Malgrat això, aquesta xifra experimenta variacions i es veu distorsionada pel pes de les grans ciutats, de manera que és necessari analitzar amb més detall la ciutat en la qual es compra.
Ciutats amb l'habitatge més car i més barat
Per exemple, a Barcelona, el preu mitjà és de 4.015 euros per metre quadrat, de manera que un pis en aquesta ciutat val de mitjana 361.350 euros. La segueixen, com les més cares, Sant Sebastià —3.464 euros el metre quadrat o 311.760 euros per al pis— i Madrid 3.293 euros o 296.370 euros, respectivament—. En l’altre extrem hi ha Badajoz, amb un preu mitjà de 1.169 euros —105.210 euros—, Càceres, amb 1.141 euros —102.690 euros—, i Ciudad Real, amb 1.173 euros —105.570 euros—.
Davant d’aquestes dades i en el cas habitual de no disposar de tot l’import, serà necessari calcular una aportació d’estalvi mínim del 20%, a part d’un 10% i un 15% de despeses derivades de la compravenda. Aquest càlcul deixa escenaris molt diferents: per exemple, per al preu mitjà de Barcelona, hauríem d’aportar 72.270 euros d’estalvi, mentre que en el cas de Ciudad Real n’hi hauria prou amb tenir 21.114 euros per a la concessió d’una hipoteca, sempre tenint com a referència un pis de 90 metres quadrats.
Aquests càlculs ens ajudaran a fer-nos una idea de si des del punt de vista econòmic estem preparats per comprar un habitatge o hem de descartar de moment aquesta via. Quants diners tenim a la butxaca? Aquesta pregunta segur que ens aproximarà a la resposta global.
Altres factors més enllà de l'econòmic
No obstant això, la compra no és sempre una decisió exclusivament econòmica, perquè també és necessari haver fet un examen de consciència professional i plantejar-se qüestions com la projecció laboral a la nostra empresa, la necessitat futura de vincular-nos a un altre projecte o de mantenir-nos en aquest, o un eventual canvi de la situació macroeconòmica i la possibilitat que aquesta ocupació desaparegui per una recessió.
És a dir, és necessari fer una anàlisi realista de l’estabilitat pròpia i de l’estabilitat de la nostra font d’ingressos de cara a poder assumir la hipoteca i les diferents despeses que comporta la propietat: les despeses de comunitat, l’impost de béns immobles (IBI), les despeses de manteniment, l’assegurança de l’habitatge i taxes municipals com la dels residus.
Segons l’Organització de Consumidors (OCU), no s’ha d’invertir en un habitatge més de quatre vegades els ingressos familiars nets. La hipoteca no ha de suposar més del 40% del sou i, fins i tot, el sistema bancari general suggereix que no hauria d’arribar a més del 30%. Tot això significa que hem de preveure si la font d’ingressos serà estable dins d’un prolongat marge de temps o si, per contra, tindrem un projecte o canvi de direcció professional que podrà comportar escenaris d’eventual inestabilitat.
Finalment, per saber si ha arribat el moment de comprar, cal analitzar la situació personal i especialment els projectes personals d’índole diversa a curt i mitjà termini. Per exemple, preguntar-se si es vol viure en la mateixa població els anys vinents, si s’espera formar una família, si potser és més probable que canviem de residència de cop i volta i ens llancem a viatjar. Si la resposta tendeix a l’estabilitat com a norma (per exemple, el desig de viure a la mateixa població durant anys o de consolidar un projecte familiar), la realitat és que s’estarà a prop del moment de comprar. En canvi, si els dubtes ens assalten i no tenim clar com configurar la nostra vida en els pròxims anys a curt i mitjà termini, potser és millor esperar.
I si l'habitatge té un objectiu d'inversió?
D’altra banda, també hi ha perfils per als quals aquesta mena de motius personals i professionals no són tan rellevants, perquè l’habitatge està orientat a la inversió o a la segona residència. En aquests casos, sí que es pot estar en un moment de comprar independentment dels projectes personals.
Segons l’estudi de Fotocasa ‘Experiencia de compra y venta de vivienda en el último año’, referent al 2017, la majoria de les persones involucrades en el mercat de compra en l’últim any (el 75%) tenia com a objectiu l’adquisició d’un habitatge per utilitzar-lo com a residència habitual; el 13% pensava usar l’habitatge com a segona residència, i un 11% manifestava que el seu objectiu era comprar com a inversió. En aquest àmbit, l’edat sí que influeix, perquè en general hi ha una relació entre els anys del comprador i l’ús de l’habitatge: fins als 44, gairebé tots els compradors es llancen a una primera residència; a partir dels 45, guanya pes el perfil de comprador orientat a la segona residència i la inversió. Segons aquest estudi, el comprador més habitual a Espanya és una persona pragmàtica, entre els 35 i els 54 anys d’edat, que viu en parella i destina la compra a la residència habitual. Però també es registra un tipus de comprador auster que busca cases de segona mà com a inversió; acostumen a ser persones de més edat (a partir de 45 anys), i encara que la majoria viuen en parella, en aquest perfil destaquen més les persones que viuen soles.
La decisió de llançar-se a la compra o no, per tant, ha d’estar fonamentada en motius econòmics i personals; tot dependrà de les circumstàncies de cadascú, però també és bàsic tenir present l’ús que es voldrà donar a la propietat en qüestió. En aquest àmbit no hi ha decisions estàndard, perquè cada potencial comprador tindrà els seus motius a favor i en contra de l’operació.
