La concepció de llar està experimentant canvis en la majoria dels països del món. La disminució de la importància del matrimoni, l’endarreriment de l’edat en què es tenen fills o optar per no tenir-ne són algunes de les tendències comunes en alguns llocs de l’Amèrica Llatina, Àsia o els Estats Units.
Malgrat la globalització, de diferències n’hi ha. Al Japó creix el nombre de persones que allarguen la convivència amb els seus progenitors. Als Estats Units disminueix el nombre de matrimonis i de nens nascuts. Les llars de Colòmbia, que el 1967 estaven formades per gairebé set persones, en tenen ara poc més de tres. I a Europa, cada vegada són més les persones que viuen soles.
Europa: Iguals però diferents
Encara que la Unió Europea és heterogènia, hi ha alguns patrons que són característics d’aquest continent. Alguns es recullen en l’informe “People in the UE: who are we and how we live?”, publicat per l’Oficina Europea d’Estadística (Eurostat) el 2015.
Com a trets comuns, les llars majoritàries a la UE són les formades per parelles casades amb fills o sense (71,4%), amb Xipre al capdavant (83,9%) i Estònia en últim lloc (52,5%). Les unipersonals, és a dir, formades per un sol membre, representen el 31,8% dels casos. En aquest cas, és Dinamarca la que recull la taxa més alta (45%) i Xipre la més baixa (20,8%). D’altra banda, el 16% de les famílies són monoparentals (formades per un progenitor i els seus fills). D’aquestes, el 83,7% està encapçalada per la mare i el 16,3% pel pare.
Les diferències entre països es posen de manifest, sobretot, en el temps que els fills es queden a casa convivint amb els seus pares i el moment en què s’emancipen. Tal com assenyala Pau Miret Gamundi, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Europa de l’Est i meridional aquest temps és més llarg que als països de l’Europa central. I és en aquests últims on hi ha més presència de llars unipersonals i de llars formades per una parella sense fills.
Els països nòrdics apareixen en els primers llocs dels rànquings de felicitat que cada any publiquen l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i institucions com The Happiness Research Institute. L’estabilitat econòmica i les polítiques socials hi tenen molt a veure, però també les relacions que s’estableixen amb els amics i familiars a la llar. I això malgrat que el bon temps no els sol acompanyar. O potser precisament per això. La llar és el nucli social en aquests països, on gran part de l’oci es gaudeix a casa al costat d’amics i familiars. Els habitatges estan concebuts i preparats per a això.
‘Solters paràsits’ al Japón
La cultura asiàtica es diferencia de l’occidental en molts aspectes. Un és el concepte que es té allà de la llar i la família. Malgrat això, des de la dècada dels 90 s’han produït canvis que comencen a modificar aquesta estructura social en països com el Japó.
Fins al 1992, any de la crisi del petroli, el model de llar nipó es basava en el rols de l’home que treballa fora de casa i la dona que es queda a casa ocupant-se de les tasques domèstiques. Però una de les conseqüències de la inestabilitat econòmica va ser l’aparició d’ocupacions irregulars i amb salaris baixos. I la necessitat que la dona s’incorporés al mercat laboral.
Yamada Masahiro, expert en sociologia familiar i professor de la Universitat de Chūō, recull en el seu article “El model familiar del Japó: diversificació o virtualització?” la disminució de l’interès dels joves del seu país per tenir parella. L’any 2010, la taxa de solters amb edats compreses entre els 30 i els 34 anys era del 47,3% per als homes i del 34,5% per a les dones, segons dades del cens. Masahiro apunta una dada més: el 80% dels d’edats compreses entre els 20 i els 34 anys viuen amb els seus pares. A aquests els anomena ‘solters paràsits’.
La societat nipona es caracteritza per la cultura de les aparences i la pressió social davant de la ruptura dels models de llar més convencionals. Per aquest motiu, encara es continuen considerant estranys els homes que viuen sols amb els seus fills o que s’ocupen de qüestions domèstiques.
El matrimoni perd importància als EUA
La diversitat d’orígens dels estatunidencs fa que en la concepció de la vida familiar i les llars hi hagi moltes diferències. No tots els ciutadans del país comparteixen els mateixos sentiments sobre la religió o les estructures socials. Un exemple d’això és com es concep el matrimoni. Segons un estudi de Pew Research, un 46% dels nord-americans creuen que la societat seria millor si la gent es casés i tingués fills, mentre que el 50% no ho consideren una prioritat. Aquesta tendència queda contrastada amb les dades: el 2012, un de cada cinc adults de més de 25 anys no estava casat, mentre que l’any 1960 era un de cada deu.
D’acord amb l’U.S. Census Bureau, aquest és precisament el canvi més significatiu que han experimentat les llars als Estats Units durant les últimes cinc dècades. El 2016, només el 44% de les parelles estan casades, alhora que s’ha detectat un augment de les persones que viuen soles (20%) o en parella (8%).
Una de les conseqüències de l’augment de la proporció d’aquestes llars és que també s’endarrereix l’edat en què es tenen fills. “La majoria dels nadons neixen d’una parella casada, de manera que és natural veure canvis en el percentatge d’adults que viuen sense fills en determinats grups d’edat”, explica Emily Schondelmyer, estadista de l’Oficina del Cens dels Estats Units. “L’any 1967, el 23,9% de les persones entre 25 i 34 anys no en tenien. El 2016, la proporció va arribar al 61,5%.”
Llars més petites a l'Amèrica Llatina
Els canvis que s’estan produint en les estructures familiars també arriben a l’Amèrica Llatina. Un dels països on s’han detectat més canvis és Colòmbia. Aquí, segons el World Family Map del 2015, s’ha registrat el nombre més alt de parelles que viuen fora del matrimoni, en una proporció del 35%. És una tendència que sembla compartir amb la resta de països d’aquesta latitud. A més, el 27% dels fills viuen en llars monoparentals.
L’Enquesta Nacional de Demografia i Salut, elaborada el 2015 pel Ministeri de Salut i Protecció Social de Colòmbia, va posar de manifest que un dels canvis més significatius pel que fa a les llars era la disminució del nombre de persones que les formen. Mentre que el 1990 —data en què va començar a fer-se aquest estudi— era de 4,5, el 2015 va baixar fins a les 3,5. Són unes dades que reflecteixen la disminució de la taxa de fecunditat.
En aquesta mateixa enquesta, que es duu a terme cada cinc anys, un dels canvis més rellevants que es registra és l’augment de les llars unipersonals, que ja suposen l’11,1%. Un terç del total de les llars del país (33,2%) el formen famílies nuclears biparentals, un 12,6% són monoparentals i un 9,8% són de parelles sense fills.
La família és un organisme viu, que experimenta canvis en la mesura que la societat en què es troba canvia. Existeixen punts en comú entre els diferents països, sobretot una clara tendència cap a un nucli familiar més reduït. Però així i tot, no és el mateix viure a Finlàndia, qualificat com el país més feliç del món, que a Burundi, el més trist, segons l’Informe Mundial de la Felicitat elaborat per l’ONU. Amb tot, la família continua sent el pilar de les societats, sense que importi el lloc on es visqui.
