El terme gentrificació encara no està recollit al diccionari, tot i que el concepte ja s’ha instal·lat als nostres barris. Ho vivim cada dia: al centre de Madrid i Barcelona, per posar un parell d’exemples domèstics, s’han disparat els preus dels lloguers i s’ha transformat la rutina dels seus veïns. Molts d’aquests barris han experimentat una neteja de cara derivada de l’entrada de capital en aquestes zones i els seus comerços i ofertes de lleure s’han sofisticat.
El fenomen de la gentrificació no és nou ni és conseqüència de les diferents revolucions industrials. En particular, el terme gentry és un anglicisme que defineix una classe social, originàriament britànica, formada per noblesa baixa i mitjana, homes lliures i terratinents. Per tant, aquest fenomen és tan antic com ho són els moviments migratoris de la burgesia i s’interpreta com l’elitització d’un barri.
Parlant clar i català: la gentrificació es produeix quan una zona es torna atractiva per a les classes amb més poder adquisitiu que s’hi instal·len i, per tant, en canvien la fesomia urbana. Un fenomen que actualment s’ha accelerat a causa de factors com ara el turisme i l’especulació immobiliària.
“La gentrificació és consubstancial al desenvolupament de les ciutats”, assegura David Murillo, professor del Departament de Ciències Socials a ESADE, “i es produeix quan hi ha una millora relativa dels espais urbans”, afegeix. Aquesta evolució de certs barris és un dels punts a favor de la gentrificació. I és que aquest fenomen converteix zones deprimides o de famílies amb rendes baixes en barris mainstream ocupats per classes de més poder adquisitiu.
Què passa amb la gentrificació?
Va passar als barris madrilenys de Malasaña i Chueca a la dècada del 1990, i al Raval i al Gòtic a Barcelona. Zones cèntriques, en les quals vivien famílies de classe mitjana-baixa que compraven en petits economats i que havien de suportar algunes tragèdies derivades de la droga i la delinqüència, s’han hipsteritzat.
Els seus veïns han assistit atònits a la transformació del paisatge i han vist com els habitatges de la zona s’han encarit i els locals s’han refinat, fins a topar-se amb el primer cupcake. Molts d’aquests habitants originaris s’han vist obligats a marxar a barris perifèrics i uns altres s’han adaptat al nou medi. I aquest és precisament un dels punts en contra de la gentrificació. Així ho creu també el professor d’ESADE, que assenyala “l’expulsió dels veïns i la transformació a cop d’oferta i demanda de les condicions de vida en un barri” com els principals problemes derivats d’aquest fenomen.
Què va passar, si no, a Manhattan o a Venècia? Murillo posa aquest parell d’exemples per il·lustrar un concepte que agermana l’East Side novaiorquès i el barri madrileny de Lavapiés, i que va canviar la fesomia del centre de Manhattan ja fa unes quantes dècades, gràcies a “l’entrada de fons especulatius i el canvi de tendència que va posar de moda aquests barris cèntrics”, explica el professor d’ESADE. Una gentrificació que hauria estat impensable sense la implementació d’algun tipus de millora a escala municipal que posés en el mapa aquests barris fins aleshores marginals.
I és que la gentrificació no tan sols encareix el preu dels habitatges, sinó que també propicia el naixement de noves feines, negocis, escoles i multitud de millores de les quals els residents d’aquestes zones es poden aprofitar, a més del progrés cultural i artístic que acostumen a experimentar els barris gentrificats. Un lífting urbanístic que irremeiablement crida l’atenció del turisme, un altre dels catalitzadors de la gentrificació. Si més no, en els darrers temps.
“A més de l’entrada de capital, la gentrificació s’explica per una sèrie de processos de transformació socioeconòmics i demogràfics: augment dels divorcis i increment de la longevitat, que fan més car l’accés o el manteniment de l’habitatge; variacions en el mercat de treball, que transformen el poder adquisitiu dels ciutadans, i puixança del turisme de plataforma, que empeny, en darrera instància, el canvi d’usos de l’habitatge i el comerç cap a altres usos adreçats exclusivament a turistes”, explica David Murillo. Tanmateix, tot i que el turisme sembli el factor més evident, no és precisament el factor bàsic en la gentrificació.
Aconseguir un model que aplegui les millores dels barris —més seguretat, més sofisticació i millora de les condicions de vida als centres de les ciutats— i el respecte per la vida diària dels seus habitants seria allò ideal. De moment, la gentrificació sobreviu al pas del temps i continua transformant la cara dels centres de les ciutats, que són ocupats per veïns més adinerats, habitatges més cars i comerços més refinats.
La gentrificació es produeix quan una zona es torna atractiva per a les classes amb més poder adquisitiu, que s’hi instal·len i, per tant, en canvien la fesomia urbana.
