La Fernanda té 95 anys. Viu sola des de en fa gairebé 40, quan es va quedar vídua. Ara necessita ajuda per fer la compra o cuinar. I s’espolsa la mandra per sortir a caminar una mica cada dia, empesa per les seves tres filles, que la visiten cada setmana. Mentre passegen, parlen dels nets, els besnets i el seu primer rebesnet. També dels veïns i de les novetats del barri.
La Fernanda forma part del grup de persones que viuen soles, que a Espanya creix cada any. L’Instituto Nacional de Estadística (INE) va comptabilitzar l’any passat 4.687.400 llars unipersonals. Representen el 25,5% del total i és la tipologia que va registrar un increment més gran l’any 2017: un 1,1% respecte a l’any anterior. D’altra banda, les llars de dues i tres persones van augmentar un 0,1% cadascuna, mentre que les de quatre i cinc o més integrants van créixer un 0,2% i un 0,3%, respectivament.
Més llars, però més petites
Un dels principals canvis que ha experimentat en els últims anys la demografia espanyola és l’augment del nombre de llars. El 2017 van arribar a 18.472.800 i, segons les previsions de l’INE, el 2029 aquesta xifra s’enfilarà a les 19.204.058, gairebé un milió més que l’any 2014. La causa cal buscar-la en el nombre de persones que viuen a cada llar familiar. L’any 1970 la mitjana era de gairebé quatre, mentre que ara és de 2,49 i l’any 2029 s’estima que serà de 2,34. Actualment, les més nombroses són les formades per dues persones. L’investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Pau Miret Gamundi, recull en el seu article “Canvis a les llars i a la família: Espanya en el segle XXI en el context europeu” que la llar més habitual a Espanya sempre ha estat formada per una parella i els seus fills, una tipologia majoritària l’últim quart del segle XX. Però en la nova centúria s’ha detectat un canvi.
A mitjans anys setanta, se’n comptabilitzaven 4,5 milions, una xifra que va anar augmentant gradualment fins als gairebé 7 milions del 2008. Aquell any, quan tot just començava la crisi econòmica, la xifra va començar a baixar. El 2015 ja n’hi havia mig milió menys: aquell any es van comptabilitzar 6,5 milions de famílies formades per una parella amb fills. I és en aquest moment que, d’acord amb les dades de l’INE, li prenen el relleu dues altres estructures domèstiques: la unipersonal i les parelles sense fills. D’altra banda, les llars amb tres generacions cada vegada són menys.
Canvis estructurals
Arribats en aquest punt, cal matisar què és el que s’entén per llar. La Real Academia de la Lengua Española (RAE) la defineix en una de les seves accepcions com a “família, grup de persones emparentades que viuen juntes”. Miret Gamundi identifica la llar com l’espai de convivència, que “fins ara sempre ha estat relacionat amb el cicle familiar”.
Dins d’aquest cicle, es passa per diferents etapes. La primera seria la formació de la parella, amb la constitució d’una llar independent de la dels pares. Després vindrien els fills, la seva emancipació —amb el consegüent estadi del niu buit—, la mort d’un cònjuge i, finalment, la desaparició de la llar un cop mort l’últim integrant que constituïa el nucli familiar.
Sobre aquesta base, l’investigador del CED considera que el concepte fonamental de la llar no ha variat de fonaments: “A Espanya, la constitució de la llar continua estant relacionada amb la formació de la parella, i els fills continuen naixent a l’interior d’una parella. No obstant això” —matisa— “dues dinàmiques han transformat la panoràmica de la llar: el divorci i la longevitat”. Són dues circumstàncies que han propiciat l’aparició de nous tipus de relacions i, com a conseqüència, la creació de famílies allunyades dels estàndards predominants en la nostra societat fins al segle XX.
Nous models de convivència
Són diversos els factors que han contribuït a aquest canvi. “La separació ha suposat que la parella no sigui per sempre. Això ha afavorit l’aparició de noves formes de llar en alça, com la família monoparental (normalment, la mare amb els seus fills) o viure tot sol d’adult”, apunta Miret Gamundi.
En la mateixa direcció, assenyala que “s’observa la constitució de llars en les quals la totalitat dels fills no són de tots dos membres de la parella, sinó que un o tots dos aporten al nucli familiar fills de relacions anteriors. A falta d’un nom millor, se les denomina ‘famílies reconstituïdes’”.
L’augment de l’esperança de vida constitueix un altre dels factors que han contribuït a l’aparició de noves tipologies de llar. Partint del cicle de vida familiar, l’etapa de niu buit —com es coneix el moment en què els fills marxen de casa– es prolonga en el temps. “No obstant això, en edats grans i avançades encara persisteix la idea de conviure en parella fins on sigui possible, de manera que les persones cuidadores continuen estant relacionades amb el nucli familiar i, en particular, en primer lloc amb la parella i en segon lloc amb els fills (fonamentalment les filles)”.
I, com a tercer factor, l’investigador assenyala l’augment de la infecunditat, és a dir, de les dones —i, en paral·lel, els homes— que no tenen fills. Segons les seves dades, “les nascudes a finals dels setanta tenen nivells d’infecunditat que s’acosten al 20%, és a dir, una de cada cinc dones no ha tingut fills dins de la seva vida fecunda”.
Moments de canvi
Tenint en compte aquests tres factors, no sembla que les tendències hagin de variar gaire els anys vinents. El canvi ja s’ha produït. En la societat actual, la diversitat de llars és evident. Així i tot, les majoritàries continuaran sent les formades per una parella amb fills. “Les de dos fills seran les més habituals a Espanya” —sosté Miret Gamundi—, “mentre que les que només tenen un fill es mantenen estables en un 10% des de fa uns quants anys”.
La separació i el divorci continuaran la seva tendència ascendent, fet que derivarà en un increment del nombre de famílies monoparentals. Les formades per la mare i els seus fills seran més nombroses que les del pare que conviu amb els seus fills.
Pel que fa a l’esperança de vida, seguirà en augment i creixeran les llars formades per una parella de més edat, a causa de l’envelliment de la població. Aquest últim factor també contribuirà a l’increment de les llars unipersonals com la de la Fernanda, que, malgrat que viu sola, sempre té companyia.
