Sens dubte, des de fa temps la societat espanyola ha entrat de ple en l’era de l’individualisme. Tanmateix, què entenem per individualisme? Els sociòlegs preferim parlar d’individualització més que no pas d’individualisme, perquè creiem que no es tracta tant d’una preferència ideològica com d’un procés que afecta la família i el conjunt de l’ordre social.
L’individu com a element central
Anomenem individualització el procés en el qual es produeix una substitució gradual de les famílies pels individus com a unitats elementals de la vida social. Això vol dir que s’ha obert la possibilitat que una part de la població, de vegades no de manera permanent sinó en períodes determinats de la seva vida, se’n vagin a viure sola o ho faci en altres formes de convivència. Un dels indicadors de l’evolució d’aquest procés és el volum d’individus que viuen sols. Segons l’Enquesta continuada de llars de l’Institut Nacional d’Estadística (2017), una de cada quatre llars està formada per persones que viuen soles (un 58,2 % de les llars unipersonals estan constituïdes per persones de menys de 65 anys).
Aquesta nova concepció vital no implica que una societat individualitzada es caracteritzi sempre pel fet de donar lloc a individus egoistes i atomitzats, ben al contrari. En les societats individualitzades, els ciutadans acostumen a perseguir nombroses causes solidàries i participar en iniciatives de caràcter col·lectiu. En efecte, les respostes singulars que donen les persones a les condicions que imposa una societat individualitzada acaben marcant el tarannà de l’espai públic. Mentre que alguns es passen hores davant la televisió tancats a casa seva, altres conreen les seves amistats, cerquen les seves afinitats lúdiques o col·laboren amb els seus conciutadans per millorar l’entorn. Tanmateix, és obvi que en una col·lectivitat individualitzada la intensitat de l’esperit comunitari i el dinamisme de la societat civil depenen molt menys de la tradició que de la capacitat espontània, activa i creativa dels seus ciutadans.
Què és una societat individualitzada?
El més essencial del procés d’individualització és que les pautes de residència basades en els vincles interpersonals són voluntàries i no forçades per manca d’alternatives. Si més no en teoria, les persones de les societats individualitzades disposen de més capacitat d’elecció i decisió per dur a terme les seves aspiracions i projectes, fet que els dona més autonomia i menys dependència de les relacions de parentiu. Per aquesta raó, més enllà dels possibles inconvenients de l’individualisme institucionalitzat, també n’hauríem de calibrar els avantatges.
Una de les conseqüències més importants de la individualització és el creixement del nombre de llars privades i la reducció de la dimensió d’aquestes llars. I una societat individualitzada ens planteja com un repte fonamental la problemàtica que es pot generar per la diferència de recursos entre els diversos tipus de llar, tant des del punt de vista material com del benestar dels seus membres.
Una de les preocupacions primordials dels responsables del benestar infantil és la situació dels més petits, que sovint experimenten transicions difícils de canvi de llar, com passa en el cas de la ruptura matrimonial. L’any 2017, a Espanya hi va haver gairebé 100.000 divorcis. L’última xifra publicada per l’INE del total de dissolucions (nul·litats, separacions i divorcis) és de 102.341. En els darrers anys, la taxa per 1.000 de dissolucions es manté estable, amb una lleu tendència a l’alça.
En principi, els ciutadans d’una societat individualitzada haurien d’estar oberts a diversos canvis al llarg de les seves vides i, per tant, estar disposats a una mobilitat més elevada, tant territorial com social, encara que no ha de ser necessàriament així, sinó que tot depèn del valor que s’atorgui a l’estabilitat.
La problemàtica actual
Avui dia, la font principal d’ingressos és el salari, que s’obté gràcies a la integració dels treballadors en el mercat de treball. En el cas dels joves, l’ingrés a la primera feina és un repte de primera magnitud, ja que constitueix un requisit necessari per emancipar-se. Així mateix, l’accés fàcil a un habitatge digne i adequat comporta una exigència necessària per completar la seva independència de les llars d’origen. El bon funcionament dels mercats de treball i de l’habitatge representa un desafiament important per poder fer front a les transicions vitals de les persones al llarg de la seva existència.
A Espanya s’esdevenen distorsions substancials en els mercats de treball i de l’habitatge que entren en contradicció amb la permanència d’una societat individualitzada. En ocasió de cada crisi econòmica es produeix una enorme destrucció d’ocupació. Tot i que en els darrers anys ha anat disminuint, la taxa d’atur a Espanya és encara del 15,3 %, la més alta dels països de la Unió Europea, excepte Grècia. L’última taxa d’atur publicada dels joves de 15 a 24 anys és del 33,6 %. Mentre que a Dinamarca o Finlàndia la taxa d’emancipació dels joves d’entre 25 i 29 anys ronda el 95 %, a Espanya tan sols supera el 40 %.
És probable que visquem una individualització més gran a mesura que les noves generacions entrin a formar part de la població activa. Però això no ha de ser necessàriament negatiu, sinó que pot ser que estiguem presenciant el naixement d’una societat amb més capacitat per adaptar-se a les diferents situacions econòmiques i laborals.
