La situació derivada de la COVID-19 va enfonsar l'economia global en la considerada com la pitjor recessió des de la Segona Guerra Mundial. Els països més afectats per la pandèmia i aquells que depenen en major mesura del turisme han estat els més perjudicats. Ara, un any i mig després que es decretessin els confinaments estrictes i el tancament de fronteres, es comença a veure la llum a la fi del túnel gràcies a l'avenç en el procés de vacunació. Però, així com la crisi no va afectar totes les regions per igual, la recuperació tampoc s'està produint al mateix ritme.
Tal com assenyala l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), els països amb millors perspectives de recuperació són els que han aconseguit implementar campanyes de vacunació efectives, amb polítiques de salut pública eficaces. És difícil preveure quines nacions aconseguiran sortir abans de la crisi, però tot indica que, segons aquesta premissa, hi haurà una gran diferència entre els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament. El que també sembla estar clar és que els països on l'economia es va veure més afectada tindran un marge més gran de recuperació. «És el cas, per exemple, d'Espanya o el Regne Unit, entre les economies desenvolupades, i d'Amèrica Llatina (excepte Brasil), entre les emergents», indica Javier Santacruz, economista i professor de l'Institut de Estudis Borsaris (IEB).
Segons Santacruz, aquests països, encara que registrin creixements superiors a la mitjana de les seves regions, trigaran més temps en recuperar els nivells previs a març de 2020. En la mateixa línia, Juan Luis Santos, professor d'economia de la Universitat CEU San Pablo, ressalta que Espanya serà el país que més creixerà durant aquest exercici, però només sobre la base de la despesa pública, i això no és sostenible a llarg termini. Més enllà del 2022, haurà de ser la inversió i el consum els que continuïn impulsant l'economia i «no cal oblidar que Espanya és un dels països europeus que més estava reduint el seu ritme de creixement abans de març de l'any passat», assenyala Santos.
El professor avisa que aquesta dinàmica, ara interrompuda, podria tornar quan la situació es normalitzi. «El fet d'haver patit una crisi causada pel cessament de l'activitat durant la pandèmia no evitarà que en un parell d'anys la conjuntura econòmica pugui tornar a ressentir-se», afirma. Si això passés, considera que els governs i el Banc Central Europeu (BCE) comptaran amb menys mitjans per afrontar la situació.
En tot cas, «cal partir de la idea que aquesta crisi està provocada, principalment, pel cessament de l'activitat i, per això, serà la reactivació la que facilitarà la sortida de tots els països», exposa Manuel Hidalgo, senior fellow i codirector de l'Observatori de Fons d'Esade Centre for Economic Policy (EsadeEcPol). De la mateixa manera, «com més trigui en sortir un país, més mal permanent patirà la seva economia i menys creixerà a mig termini», afegeix l'expert.
Segons l'informe de l'OCDE Economic Outlook, les perspectives globals en els propers anys són positives però l'acompliment variarà segons els països. «Alguns països, com Corea del Sud o els Estats Units, ja estan assolint el 2021 nivells de creixement en termes de producte interior brut (PIB) per càpita semblants als existents abans de la pandèmia», indica Begoña Casas, professora del departament d'Economia i Empresa de la Universitat Europea de Madrid. Mentre que, en el cas d'Europa, la majoria de les economies necessitaran tres anys per recuperar-se, i altres països en vies de desenvolupament, com ara Mèxic o Sud-àfrica, entre tres i cinc anys.
Pel que fa a les economies avançades, les que més temps necessitaran per a la recuperació seran França, Portugal, Eslovènia, Bèlgica, Espanya i Islàndia, segons l’informe de l'OCDE. En el cas concret d'Espanya s'espera que la recuperació s'assoleixi en el segon trimestre de 2023. Pel que fa a les economies en vies de desenvolupament, el repunt més ràpid correspon a la Xina, Turquia i Rússia, que ja el 2020 van recuperar els nivells previs a la crisi sanitària. Les de més lenta sortida són Mèxic, l'Aràbia Saudita, Sud-àfrica i Argentina. Per a aquesta última, de fet, no s'espera que arribi fins al segon trimestre de 2026.
Deute disparat
Centrat a Europa, l'informe European Fiscal Monitor assenyala que l'economia del Vell Continent creixerà en el curt termini, ja que molts països s'hauran recuperat a finals d'aquest any o s'hauran iniciat aquest camí, i s'estima que entre 2021 i 2023 el creixement mitjà dels països europeus se situarà en el 3 % anual. Però al costat de les perspectives positives, hi ha factors que s'estendran durant diversos anys als quals l'informe convida a prestar atenció, com és el cas del dèficit públic elevat. «Es pot millorar en la planificació, en la transparència i en l'eficàcia de la gestió, i s'han de planificar els recursos de què es disposa de manera realista per poder emprendre totes les reformes necessàries i que la crisi pandèmica ha posat de manifest», assenyala Cases.
Una clau que també ressalta Santacruz: «És evident que no es pot mantenir el ritme de creixement actual del deute i davant això no es proposen plans realistes de consolidació pressupostària, donant-se per fet, gairebé amb resignació, que, en general, el dèficit públic estarà persistentment per sobre de l'objectiu de Maastricht i que a mitjà termini moltes despeses derivades o creades en el context de la pandèmia es consolidaran amb caràcter estructural, amb una seriosa amenaça sobre el dèficit estructural».
Això sí, no per això cal afanyar-se. «No cal caure en els errors de 2010-2011 quan un ajustament fiscal abans d'hora va trencar la sortida de la crisi financera. La suspensió de les regles és necessària i s'ha de mantenir aquest any», incideix el codirector de l'Observatori de Fons de EsadeEcPol. No obstant això, afegeix que això no és obstacle perquè es vagin establint criteris d'ajustament a mitjà i a llarg termini per assolir el camí de l'estabilitat fiscal amb unes economies recuperades.
El suport del Fons Europeu Next Generation EU
Els fons de reactivació i la resta de mesures implementades per les economies desenvolupades, com és el cas del Pla de recuperació per a Europa, s'orienten a sostenir les perspectives laborals i el nivell de vida de les persones, al foment de la vacunació i l'enfortiment de les polítiques de salut pública. A més, aposten per la inversió en sectors clau com ara la digitalització i la sostenibilitat, així com el suport al manteniment dels ingressos de les persones i de les empreses, fins que les economies puguin obrir-se completament al món. Són, per tant, la «gasolina» que necessiten actualment els països per poder seguir endavant.
«Convé assenyalar que el Fons Europeu Next Generation EU és una mesura històrica i summament necessària, encara que no suficient. Cal complementar-la, tal com aconsellen el BCE i el Banc d'Espanya, amb altres estímuls i mesures», manté Casas. En la seva opinió, és vital que les quantitats procedents del fons per a Espanya es facin servir per enfortir el creixement de la nostra economia, gestionant-les com a una oportunitat de canvi i modernització del nostre model productiu.
«El principal problema del fons és que l'envolta incertesa i falta de claredat en els seus plantejaments», assenyala l'expert de la Universitat CEU San Pablo. Sota la seva perspectiva, els instruments de política econòmica necessiten ser ràpids, estar dissenyats amb transparència i amb una clara relació entre objectius i activitats a desenvolupar. De la mateixa manera opina Hidalgo que, al mateix temps, considera que altres estímuls tindran un paper destacat. Per exemple, els estímuls associats al manteniment de les rendes (entre ells els expedients de regulació temporal d'Ocupació, ERTO) o els ajuts a empreses.
«Les agències nacionals independents veuen amb cautela l'impacte positiu tant dels plans de xoc contra la pandèmia com l'impacte dels ajuts perquè tot depèn de la capacitat de l'administració pública per fer arribar els diners», conclou Santacruz.
