«No és el patró el que paga els sous, ell només té els diners. És el producte, el que paga els sous.» D’aquesta curiosa manera despatxava Henry Ford els crítics de la seva època, que no entenien per què s’arriscava tant al posar en marxa les seves famoses cadenes de muntatge per construir el Ford T. Una dècada després que el primer vehicle sortís de les seves fàbriques, va arribar a controlar gairebé el 60 % de la producció mundial de cotxes, amb plantes a onze països.
Gairebé cent anys després, cal preguntar-se pels efectes en l’ocupació d’una crisi que, des del punt de vista econòmic, s’ha caracteritzat per un xoc fort tant en l’oferta com en la demanda, a causa de les interrupcions en les cadenes de subministrament i les obligacions derivades del confinament gairebé global, però en la qual, d’altra banda, la majoria de les empreses sembla que estan tenint més accés a la liquiditat que en altres recessions, sense anar més lluny la de 2008, gràcies al context de tipus d’interès propers a zero i a la rapidesa amb què han reaccionat els diferents bancs centrals.
Malgrat tot, moltes empreses que a l’inici de la pandèmia van intentar no destruir llocs de treball confiant que el desenllaç i la recuperació serien ràpids, ara es plantegen haver de prendre decisions difícils en una conjuntura incerta de cara al futur, però en què ja se sap que es trigarà més del que s’esperava a tornar als nivells d’activitat previs a la crisi del coronavirus. És el que s’afirma en un document de KPMG titulat «Conversaciones: remuneraciones y la COVID-19», en el qual se subratlla que només una de cada tres empreses a Espanya ha pogut mantenir el seu nivell d’activitat durant el confinament.
Et pot interessar: Covid-19 i ocupació: així s’ha replantejat el món laboral
Entre les dades més rellevants, s’assenyala que al voltant d’un 20 % s’han vist obligades a aplicar fórmules d’ajustament en l’ocupació, principalment a través dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). De moment, tot just un 2 % ha hagut d’executar un expedient de regulació d’ocupació (ERO), però crida l’atenció que només un 5 % ha fet alguna incorporació a la plantilla. En canvi, la tercera part de les organitzacions que han participat en l’estudi han assegurat que, per prudència, han hagut de congelar remuneracions, cancel·lar projectes no essencials, contractacions, promocions o increments salarials.
Més flexibilitat?
Tot i les circumstàncies, sembla que els salaris aguantaran millor les conseqüències d’aquesta crisi del que ho van fer durant la que ja s’ha esmentat de fa aproximadament una dècada. Aquesta és una de les principals conclusions de l’anàlisi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), «L’impacte de la COVID-19 en el mercat de treball», en què s’afirma que la reforma laboral de l’any 2012 va permetre més flexibilitat, i això va afavorir, d’una banda, augmentar la contractació i, de l’altra, poder contenir els salaris. S’hi recull que un dels elements que va provocar que la recessió de 2008 fos més contundent a Espanya que en altres països de la Unió Europea va ser l’elevada ponderació de destrucció d’ocupació enfront de la reducció del PIB (és a dir, els llocs de treball que es perdien en relació amb el descens de l’economia). Per evitar que això succeís en el futur, el legislador va optar per adaptar la massa salarial a les condicions de l’economia, flexibilitzant i abaratint l’acomiadament mentre s’afavoria la contractació temporal.
De fet, sembla que la solució d’«estrènyer-se el cinturó» en els sous guanya terreny entre les estratègies de moltes empreses espanyoles per als pròxims mesos, d’acord amb els resultats de l’estudi de Willis Towers Watson: «Impacto de la COVID-19 en la gestión de personas». Segons aquest document, el 69 % de les entitats reconeix que la pandèmia tindrà un efecte negatiu rellevant en el seu negoci al llarg dels sis propers mesos, i això, en la meitat dels casos, es traduirà en una congelació (o fins i tot reducció) salarial, mentre que amb prou feines un 20 % afirma que farà una reestructuració de la plantilla per garantir la seva supervivència.
No obstant això, tal com adverteix aquest informe, el problema per a algunes d’aquestes entitats és que havien acordat amb els seus treballadors increments de sou abans de l’esclat de la crisi, cosa que és probable que generi tensions de liquiditat i afavoreixi una política de recursos humans i de contractacions futures molt més conservadora, almenys fins que hi hagi una mica de certesa sobre les perspectives econòmiques. En tot cas, sembla que la majoria de les empreses està més còmoda reajustant els costos laborals abans que prescindint de part dels seus equips humans, perquè el missatge que es llança als seus stakeholders i a la societat mateixa és molt més positiu.
Et pot interessar: Salari emocional, clau per a fidelitzar el talent en aquesta nova realitat
El problema de la desigualtat
Cada vegada hi ha més experts que alerten que el principal impacte de la crisi sanitària en el mercat laboral de tot el món serà el de l’augment de la desigualtat i les diferències salarials, principalment en els oficis de baixa qualificació. Així ho revela l’estudi «The Global Economic Reset - Promoting a More Inclusive Recovery», del Fons Monetari Internacional, que afirma que la població activa amb educació bàsica és la primera que s’ha vist afectada al llarg de la història en les recessions, tant en ingressos laborals com en oportunitats de trobar feina. En canvi, a mesura que els professionals tenen una qualificació més alta gairebé ni veuen incidències en la seva situació.
En un país com Espanya, que, d’acord amb les xifres de l’OCDE, té una de les bretxes més grans d’Europa entre la taxa d’atur de les persones amb educació superior respecte a les que no tenen la secundària superior (amb prop del 14 %), el risc és evident. De fet, segons les dades de l’Enquesta de població activa de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els anys 2011 i 2013, els treballadors amb menys qualificació van veure reduïts els seus salaris gairebé un 1 % per exercici, mentre que els més formats fins i tot van arribar a millorar la seva remuneració un 1 % anual. Són unes xifres preocupants de cara als efectes de la crisi actual, però que fins i tot requereixen un seguiment més especial en el cas dels més joves, ja que gairebé un 18 % actualment ni estudia ni treballa, cosa que pot acabar provocant una bretxa salarial més gran entre generacions en un moment en què, precisament, és més necessari que mai comptar amb l’impuls de tothom per accelerar al màxim possible la recuperació.
