A l'hora d'analitzar i evitar el risc creditici, és habitual preveure certes garanties per tal que tant el finançador com el prestatari se sentin tan còmodes i protegits com sigui possible en el marc de la relació que han establert. No obstant això, també solen instrumentar un altre tipus de mesures de cara a assegurar que el deutor es comporti d’acord amb una sèrie de criteris fixats. És en aquest punt que entren en joc dos conceptes no gaire coneguts a nivell general, però que tenen una importància cabdal: els covenants, o les obligacions financeres i no financeres que configuren un contracte de préstec, i els waivers, que són les sol·licituds d'una dispensa temporal en alguna de les obligacions fixades en aquests préstecs.
Classes de 'covenants'
En les operacions amb un finançament elevat, a més dels compromisos habituals, el prestatari en sol adquirir i signar d’altres per formalitzar i enfortir encara més les garanties que s'han imposat. Aquests covenants, juntament amb les garanties, formen un compendi anomenat security package, que s'inclou dins del document denominat term sheet, en el qual s'oficialitza el contracte de préstec corresponent. Tot i que els covenants es personalitzen en cada cas, en virtut dels acords que es concretin entre el finançador i el creditor, hi ha algunes tipologies més esteses, com els covenants d'informació, que obliguen els segons a aportar totes aquelles dades, més enllà fins i tot de les obligacions legals, relacionades amb els seus estats financers o comptables de cara a oferir una imatge el més transparent possible sobre la seva situació. Per descomptat, qualsevol canvi substancial en la seva estructura (com, per exemple, un canvi societari en el cas d'una empresa) també s’ha de comunicar als creditors.
També existeixen els covenants de tipus financer, a través dels quals el prestatari té el compromís de mantenir diferents ràtios financeres dins d'unes determinades forquilles. Un dels més habituals té a veure amb la liquiditat, tot i que també són freqüents els relacionats amb el nivell de palanquejament global de l'entitat, amb la seva capacitat de repagament o amb les comparacions entre el seu benefici i els interessos que està obligat a pagar. A més, hi ha els covenants positius que, encara que solen ser molt variats, estan relacionats amb el manteniment de llicències administratives, de contractes comercials o de certs béns que són considerats clau per al desenvolupament de la seva activitat. A l'extrem oposat, els covenants negatius impedeixen al deutor tirar endavant determinades accions, com atorgar garanties addicionals a altres finançadors, no vendre certs actius, no canviar els accionistes o no poder distribuir dividends sense el permís previ i exprés dels creditors principals.
Pot interessar-te: Com es calcula la capacitat d'endeutament i per a què serveix
El paper determinant dels 'waivers'
Si aquestes garanties i obligacions previstes en els covenants són massa exigents o si, per exemple, la realitat del mercat minva les projeccions estimades d'evolució per al negoci d'una entitat, pot donar-se el cas que no es puguin complir en la seva totalitat, i aquest fet dona lloc a una declaració d’event of default. En aquesta situació, els creditors fins i tot poden arribar a sol·licitar la devolució anticipada del préstec, cosa que, en realitat, comporta molts riscos. Això és així perquè, si el prestatari és incapaç de fer front al seu deute, podria portar-lo finalment a la fallida, cosa que, des de l'òptica dels finançadors, és una molt mala notícia, ja que li seria molt difícil recuperar del tot la seva inversió.
Normalment, davant l'incompliment de les garanties o dels covenants, el més habitual és que es produeixi un procés de renegociació dels termes i les condicions del crèdit; per exemple, un augment de l'interès que s'ha d'abonar a cada termini o un increment de les garanties addicionals per compensar els creditors perjudicats. És en aquest punt que entren en joc els waivers, com a autoritzacions temporals per no complir un covenant davant d’un fet extraordinari com, per exemple, la incapacitat d'una entitat de continuar amb el pagament del seu deute davant d’un canvi rellevant en les condicions del mercat que ha afectat significativament el seu compte de resultats.
En aquests casos, tant el creditor com el deutor han de ser prou flexibles per afavorir que es pugui mantenir el préstec, sense que les condicions de devolució siguin tan asfixiants que puguin arribar a ser letals per al deutor. L'equilibri i el realisme solen ser les millors guies per aconseguir-ho, tot i que, per exemple, en moments de contracció en el cicle econòmic pot ser que el creditor també necessiti incrementar els seus nivells de liquiditat i no li sigui fàcil prescindir dels pagaments del préstec que ha concedit.
Els 'covenants' durant la pandèmia
Una anàlisi recent elaborada per Garrigues sota el títol “COVID-19: La crisis sanitaria puede afectar el análisis, valoración y documentación de las operaciones vinculadas” afirma que, a causa de l'excepcional context econòmic actual, és fonamental que es pugui revisar cada contracte de préstecs d'una quantitat elevada per avaluar si un possible incompliment dels seus covenants és atribuïble o no a la crisi sanitària derivada de la COVID-19. De fet, assenyala que probablement serà més habitual que en altres moments del cicle que s'incrementin les sol·licituds de dispensa, i que s’haurien de valorar positivament, “sempre que es facin amb una anticipació suficient, de manera puntual i amb una justificació adequada”.
A més, s'adverteix que a l’actual conjuntura és més plausible que una empresa es pugui veure afectada per problemes més estructurals i no tan puntuals, en què un waiver no sigui suficient per superar les dificultats. Entre aquests problemes, els que més es repetiran potser seran els de la manca de liquiditat prolongada en el temps i la incapacitat de donar servei al deute financer. En aquests casos, “pot ser necessari refinançar el préstec, i la situació d'estat d'alarma no constitueix, per si sola, un impediment per iniciar i culminar un procés de refinançament estàndard” (sempre que no sigui necessària la intervenció de tercers i que no sigui possible a causa de la crisi sanitària).
El mitjà per donar seguretat jurídica i formalitzar aquest tipus de refinançaments sol ser la via notarial, si bé sembla clar que s'ha de preveure que tant el deutor com el creditor actuaran d'acord amb una filosofia basada en la flexibilitat i en la comprensió de la part contrària per actuar de manera solidària i coordinada i, així, evitar al màxim la possibilitat d'afectar negativament la vida útil del deute.
