L’estalvi és la part dels ingressos que té una persona i que no es destina per al consum amb la finalitat d’utilitzar-lo per a un determinat fi en el futur. Disposar d'una reserva per a qualsevol imprevist, adquirir béns que exigiran un desemborsament més gran que els diners disponibles (per exemple, comprar una casa) o garantir-se una jubilació tranquil·la i sense sobresalts. En relació amb l’estalvi hi ha dos tipus d'estratègies possibles: una, de caràcter summament conservador, en la qual els diners es guarden com si d'una guardiola es tractés; i una altra, que no implica en absolut prendre un risc excessiu i que consisteix a invertir part o la totalitat d'aquest capital per incrementar-lo gràcies a la consecució d'una rendibilitat.
Si s'escull la segona possibilitat és important tenir present que convé adaptar les inversions que es facin a l'edat que tingui l'estalviador, ja que segons l'edat es podran prendre decisions més o menys arriscades i que, per tant, impliquen una potencial pèrdua de capital (encara que, també, més expectatives de guany). Com més jove s'és, més temps es té per corregir qualsevol impacte negatiu en una cartera i, a més, s'intenta recollir una rendibilitat més gran de la renda variable, amb l'objectiu en ment de construir un gran patrimoni de cara al futur. D'aquesta manera es podran complir les metes vitals que s'han fixat i també serà possible reduir les necessitats d'estalvi.
Estratègia i estructura
Ningú no té la recepta màgica per aconseguir a llarg termini un benefici elevat per les inversions que es realitzin, tot i que, gràcies a l'experiència acumulada per altres estalviadors, és possible desenvolupar certes estratègies i recomanacions que augmentaran les probabilitats d'èxit. De totes maneres, és important subratllar que, malgrat tot el que s'ha estudiat i analitzat, el comportament dels mercats i dels cicles econòmics és impredictible, com ho demostra, sense anar més lluny, la recent volatilitat i incertesa en què s'han submergit la majoria de les borses mundials com a conseqüència de la crisi global derivada de la pandèmia de la COVID-19.
Una de les possibles estratègies que s’ha de posar en pràctica és la de la regla del 120, la principal premissa de la qual és estructurar l'estalvi d'un inversor d'acord amb la seva edat. Per aconseguir-ho, s'ha de restar al nombre 120 l'edat de l'estalviador i, amb aquest resultat, s'obtindrà la quantitat de capital en percentatge que s’ha de destinar a la renda variable; és a dir, amb la qual ha d'assumir un risc més gran. La resta del patrimoni, en principi, cal col·locar-lo en productes de renda fixa, amb un caire més conservador, però amb un cert nivell de risc que cal tenir també present.
Un estalviador de 30 anys, per exemple, estaria en condicions òptimes per invertir el 90 % dels seus diners en renda variable i deixar tot just el 10 % restant per a altres productes de menor risc. Si manté aquesta cartera durant un període de temps elevat (de cinc a set anys), tot i les correccions que puguin produir-se de manera periòdica als mercats, és probable que obtingui un benefici més alt que si hagués optat per altres vies més conservadores, com un dipòsit a termini, un compte remunerat o deute públic. En el cas oposat, un treballador veterà de 60 anys s'hauria de construir una cartera amb un 60 % en renda variable i el 40 % en renda fixa, amb l'objectiu de procurar consolidar una base estable de patrimoni, independentment dels vaivens i les fluctuacions que hi pugui haver a la borsa, per mantenir el seu nivell de vida i el seu poder adquisitiu un cop decideixi finalitzar la seva carrera professional.
D'acord amb aquesta teoria, com més gran sigui una persona, menys arriscades han de ser les inversions que porti a terme, ja que està més interessada a protegir el seu capital de cara a la jubilació; mentre que una altra més jove pot prendre decisions més ambicioses, tenint en compte que disposa de més temps per recuperar-se en el cas que alguns dels seus moviments en renda variable no vagin com s'esperava.
Pros i contres
El principal hàndicap de la regla del 120 és que, com que no té en compte la situació dels mercats ni el moment del cicle econòmic, hi ha l'amenaça de començar a implementar-la en una conjuntura immediatament prèvia a l'inici d'un ral·li baixista, quan hi ha una alta volatilitat a les cotitzacions o quan hi ha una crisi en la qual els valors es mantenen estables durant períodes llargs de temps. En qualsevol d'aquestes situacions, és probable que un assessor professional proposi un reequilibri de la cartera per intentar obtenir una rendibilitat més gran canviant la diversificació de la cartera de productes; és a dir, aplicant factors de correcció, cosa que aquesta teoria no aplica.
A l'extrem oposat, la regla del 120 permet redistribuir periòdicament els productes financers que es tenen. Per exemple, hi ha persones que contracten un pla de pensions o un fons d'inversió i el mantenen gairebé sense canvis durant molts anys. El reequilibri que proposa aquesta estratègia fa que calgui avaluar anualment quin pes té cada inversió en una cartera i ajustar-la per complir amb l'equilibri entre renda fixa i renda variable. De totes maneres, sempre cal tenir present que aquesta regla és més una estimació que un patró estadístic i, per tant, no sempre s’ha de ser totalment estricte en l'aplicació dels percentatges si, amb això, s'està renunciant a alguna possible oportunitat d'inversió que es consideri rellevant.
Descobreix quant estalvia la gent com tu
Altres regles senzilles d'inversió
A més de la regla del 120, hi ha altres estratègies que sobretot intenten ajudar els estalviadors menys proclius a invertir a animar-se a fer-ho. Per exemple, la regla del 72 es basa en la premissa de quant temps necessita una persona per duplicar el seu capital inicial. Si es divideix per 72 el tipus d'interès d'una inversió (expressat en percentatge), el resultat que s'obtindrà és el nombre d'anys que es necessiten perquè el patrimoni es dobli. No obstant això, el principal problema que té és que es dona per fet que tots els dividends que s'aconsegueixen es tornen a invertir, i obvia les incidències que es produeixen al llarg de la vida de qualsevol persona i que obliguen a haver d'utilitzar els estalvis per fer-hi front.
En aquesta línia, una altra opció és la regla del 115, que serveix per conèixer quant de temps es triga a triplicar una inversió. En realitat, es tracta de fer la mateixa operació que amb la del 72, però fent servir el número 115. Per tant, té el mateix inconvenient que l'anterior. A més, la regla del 70 promet donar a conèixer quant trigarà la inflació a reduir a la meitat una determinada quantitat de diners. Per saber-ho, només cal dividir el nombre 70 entre la taxa d'inflació esperada. Aquest càlcul té una gran utilitat en un context d'elevada inflació, en què els diners es deprecien molt ràpid.
