Com es pot mesurar de manera objectiva la salut financera

Un dels intel·lectuals més reconeguts de l’Anglaterra del segle XIX va ser l’escriptor Thomas Chandler, que fins i tot va ser membre del Parlament britànic i jutge de la Cort Suprema de Nova Escòcia. Famós per la seva ironia i el seu sarcasme, en una de les intervencions que va fer a la Cambra de Representants per parlar de l’excés de despesa econòmica a l’exèrcit va afirmar sense embuts que “mai no se serà ric si les despeses sobrepassen els ingressos; i mai no se serà pobre si els ingressos superen les despeses”. Més o menys en aquella època, a l’altra banda de l’Atlàntic, un dels pares fundadors dels EUA, Benjamin Franklin, assegurava que “cal cuidar les petites despeses, perquè un petit forat pot enfonsar un vaixell”.

En una conjuntura tan complicada com l’actual, en què la crisi sanitària global ha tingut un impacte molt rellevant sobre la gran majoria de les economies i sobre el comerç internacional, és més important que mai conèixer quina és la situació real de les nostres finances. Per exemple, des del punt de vista d’una empresa, generar ingressos estables de manera periòdica no vol dir disposar d’una bona salut financera, ja que només analitzant objectivament les dades comptables (per mitjà de diferents ràtios financeres) serà possible establir una imatge veraç sobre la liquiditat o la solvència de les finances, o amb relació a la rendibilitat del negoci.

Traslladant això a les finances personals, una salut financera adequada no es mesura simplement amb el coeficient de la diferència entre ingressos i despeses, sinó que hi ha altres indicadors que convé tenir presents per establir una anàlisi precisa. En aquest sentit, Sergio Fernández, director de MasterdeEmprendedores.com, assenyala que “hi ha dues eines que ofereixen uns resultats que només coneixen els qui les han provat, com són el balanç, que consisteix a anotar el que es té (diners en efectiu, un cotxe, una casa, joies...) i el que es deu (hipoteca, préstecs...), i el control d’ingressos i despeses, que requereix anotar una vegada al mes allò que es gasta i allò que s’ingressa per conèixer el detall de l’economia familiar”.

El paradigma de la llibertat financera

Per a Fernández, la clau és l’equilibri: la salut financera consisteix que una persona aconsegueixi, per mitjà dels ingressos que genera, no tan sols satisfer del tot les seves necessitats, sinó també estalviar prou per poder assolir amb èxit els seus objectius financers a llarg termini, mentre que paral·lelament fa créixer la seva economia personal. Qualsevol estratègia de planificació ha d’aspirar a assolir la llibertat financera, que significa arribar a disposar de prou estalvis per poder fer front a qualsevol despesa imprevista durant un temps determinat. Entre les pautes més aconsellables per assolir-la, hi ha, per exemple, l’anàlisi periòdica de les despeses (fixes i variables) que es tenen, la concreció de fites a curt i llarg termini que serveixin per marcar-se plans d’estalvi, el desenvolupament d’estratègies per satisfer tots els deutes que es tinguin, la creació d’un fons d’emergència davant de possibles imprevistos i situacions inesperades, l’elaboració de pressupostos de manera constant i no sortir-se’n i la planificació d’una manera realista sobre quines condicions financeres es volen tenir en la jubilació gràcies a les aportacions estables que es facin en els productes d’estalvi contractats.

Et pot interessar: Per què la cultura previsional millorarà la meva jubilació

Tot i que ningú no té la clau mestra per arribar a l’èxit, una de les millors decisions que es poden prendre per cuidar i millorar la salut financera és buscar el millor assessorament professional. Així, s’aconseguirà obtenir més informació sobre els dubtes que sorgeixin, de manera que es puguin prendre decisions d’inversió amb el màxim nivell de coneixement possible. “Les persones tenen un perfil amb el qual es relacionen predominantment amb els diners. Poden ser estalviadors, gastadors, evitadors (no volen saber res dels diners) o bé monjos (creuen que els diners només serveixen si són per fer el bé al món)”, exclama l’expert. Però les quatre postures tenen una part positiva i una part negativa. Per a Fernández, “les persones que tenen una bona salut financera són persones que estalvien per al futur, gasten i gaudeixen del present, no estan tot el dia pensant en els diners i empren els diners per fer el bé”.

Alguns indicadors clau

Pot semblar una obvietat, però el primer paràmetre (que no implica que sigui concloent) per conèixer si una persona té, a priori, una bona salut financera, és saber si les seves despeses en un període determinat, per exemple, un mes, superen els seus ingressos. Per obtenir-ne una fotografia més completa, cal analitzar forquilles temporals àmplies, atès que, d’aquesta manera, s’observaran tendències de consum o el pes real que tenen les despeses fixes.

Com a complement d’això, un altre bon indicador és el del temps mitjà que triga una persona a saldar els deutes en què incorre. Els préstecs al consum o els terminis en els quals s’abonen els pagaments de compres rellevants, com una casa, són molt importants, igual que ho és la freqüència amb què s’utilitza la targeta de crèdit per diferir pagaments. Molts experts afirmen que un dels primers passos per millorar la salut financera és intentar saldar com més aviat millor tots els deutes a llarg termini que es tinguin per millorar la capacitat de generar liquiditat.

La capacitat de generar estalvi és un altre dels indicadors principals, tant pensant en la jubilació de què es gaudirà el dia de demà com per poder generar un fons de contingència o romanent per atendre necessitats inesperades en el futur, com una operació o el pagament d’un viatge. Fins i tot és complementari poder tenir un coixí financer, atès que podria sorgir l’oportunitat d’invertir aquest capital en algun producte que generés una rendibilitat interessant.

És més, la cartera d’inversions que una persona té, tant en el curt termini com en el llarg termini, és un altre dels grans indicadors, perquè serveix per poder establir una pauta, en funció d’altres condicionants, com ara l’edat i el nivell d’ingressos, i analitzar l’efecte en el temps que podria jugar l’interès compost  per millorar la rendibilitat i, amb això, les seves finances. En aquest sentit, una bona estratègia per millorar la situació financera en el futur pot ser combinar productes de menor risc, com bons i lletres del Tresor, amb d’altres de més volàtils, però també amb més potencial de creixement, com un fons d’inversió i títols de renda variable. 

Et pot interessar: Com invertir en deute públic

Al costat d’aquests quatre indicadors principals, n’hi ha d’altres que poden ser molt rellevants, i més en una situació d’incertesa en els mercats com l’actual. Parlem de disposar d’assegurances per cobrir potencials emergències (com ara la responsabilitat civil i l’atenció mèdica); tenir un bon historial creditici que permeti, en un moment donat, recórrer al finançament de tercers de manera ràpida en cas de necessitar-ho, o incloure a la cartera d’inversions actius que es puguin transformar ràpidament en liquiditat quan calgui (com les accions de borsa d’un valor determinat). 

Adaptar les ràtios a les finances personals 

Les ràtios financeres són eines que utilitzen els analistes per mesurar l’estat dels comptes d’una empresa, sobretot, amb vista a poder obtenir una imatge fiable de la seva situació comptable i, d’aquesta manera, poder millorar la seva gestió per assegurar la seva supervivència. Qualsevol ràtio és un quocient o relació entre dues magnituds, i és possible adaptar les ràtios de naturalesa financera —pensades per a les companyies— a qualsevol consumidor particular per avaluar l’estat de salut de la seva economia. Tot i que n’hi ha moltes, potser les ràtios més apropiades per als estalviadors particulars són: